Montserrat Abelló, els límits de la poesia

La poesia, i potser la pintura, són les disciplines artístiques més properes a un dels somnis recurrents de l’ésser humà. És possible aturar la memòria, congelar el temps i, alhora, assolir aquest grau de suggeriment que es confon amb els marges del tangible? La resposta la té sovint un bon poema, un d’aquests en què l’essència de les paraules queda al descobert després del treball intens que només es pot dur a terme a través de l’experiència –de la vida i dels llibres: o potser són la mateixa cosa?
Avui, mentre pujava pel Passeig de Sant Antoni, amb un ull a l’asfalt i l’altre a la línia de l’horitzó de la façana marítima, recordava les intenses lectures de Silvia Plath durant un viatge de primavera a Santiago. Eren lectures de joventut, aquells Arbres d’hivern en el volum gran però agradable al tacte dels Llibres del Mall. Van servir, però, per tancar tota una època dedicada a la poesia en llengua anglesa. Ara bé, des de la passió devoradora de la joventut, descuidàvem molt aspectes que s’haurien de tenir presents. A qui llegíem quan ens amaràvem de l’estètica de la poeta nord-americana?
L’artífex de la traducció literària, i potser sigui un dels seus mèrits, es torna sovint invisible al lector. Però recórrer les pàgines de Silvia Plath en català, com ara les d’Adrienne Rich, Dylan Thomas o E. M. Forster –d’aquell alliberador Maurice-, i no pensar en Montserrat Abelló seria una injustícia imperdonable.
En el cas de l’escriptora catalana, s’ha de dir que la seva obra poètica ha compensat en part aquesta tasca invisible de la traducció. Després de l’inicial Vida diària (1963), l’Abelló s’ha mantingut fidel a la seva cita amb la poesia; ben cert que sense gaire pressa, deixant que el temps actuï també de cisell implacable.
El resultat són uns quants volums reunits al llibre Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Barcelona, Proa, 2002), amb poemes precisos, intensos, on l’ofici es mostra capaç de seguir l’altura dels pensaments. Però, tot i la seva edat, l’Abelló ha volgut seguir mantenint aquesta cita amb la poesia. El resultat són noves traduccions i un llibre publicat a l’editorial valenciana, dirigida per Vicent Berenguer, Edicions de la Guerra, -que ara fa vint anys d’impecable trajectòria-: Memòria de tu i de mi (2006).
La presentació d’aquest títol, autèntica celebració del miracle de viure, ha reunit a la sala d’actes del Museu d’Art Modern una bona part del món literari i artístic tarragoní, i també alguns polítics i lectors capaços de vibrar amb la poesia. L’escenari del carrer Santa Anna, envoltant de restes romanes i medievals semblava adient a l’obra d’arrels clàssics de l’escriptora. I l’acte no ha decebut. Tant l’anàlisi acurat de Margarida Aritzeta -que ha destacat la transparència, la voluntat de ser en la natura, la potència de les metàfores i la mirada poètica de Montserrat Abelló- com els comentaris i la lectura dels textos a càrrec d’Adam Manyé, amb veu segura i temperada, ens han fet passar una estona d’enorme emotivitat.
Però la temperatura ha pujat molts graus quan la pròpia Montserrat Abelló, 89 anys de saviesa poètica ha llegit el seu poema “M’he anat perdent”...

“M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.”


Per a una altra memòria queda la segona part de la nit. Un sopar ple de paraules i amistat, amb una Abelló amable i participativa, amb el desig, encara, de mantenir-se al dia de la literatura catalana recent. Nosaltres esperem encara altres llibres que ens portin de nou als límits de la paraula.

(A les fotografies, Montserrat Abelló amb Adam Manyé i Margarida Aritzeta.)