Magí Sunyer

Nouvingut com sóc, recorro la Rambla fins el carrer Fortuny. És la referència que m’han donat per arribar al Teatre El Magatzem. El trobo de seguida. Només accedir a la sala veig amb satisfacció que l’autor ha aconseguit una bona entrada. Hi ha escriptors coneguts i força públic que sens dubte s’ha vist atret per la pluralitat d’en Magí. Parlo amb Jordi Tiñena de la seva última novetat, El mercant, publicada per Columna, i retrobo amics que fa temps no veia: la Montserrat Palau, el Joan Cavallé, l’Adam Manyé. Conec la Rosa Comes, que desplega la seva vitalitat entre els assistents. També hi ha els clàssics: l’Olga Xirinacs, el Xavier Amorós, el Josep-Anton Baixeras, però massa cercats per a una salutació ràpida. Em concentro en el teatre i algú m’explica que l’escenari d’aquest local d’avantguarda de Tarragona canvia segons les necessitats. Avui han col·locat diverses plataformes on se situaran els encarregats de recitar els seus textos. El resultat es gronxa entre les limitacions i l’atreviment.
Tot fa indicar que les coses sortiran bé i m’alegro per Magí, a qui vaig conèixer fa uns quants anys en aquells primers Encontres d’Escriptors dels Premis Octubre, quan era possible trobar-hi una representació gairebé al complet dels joves autors que més tard conformarien la generació dels 80. Aquelles correries van suposar un contacte que més tard es va veure refermat per les notícies i els llibres de La gent del llamp, l’editorial que van fer servir els joves escriptors de Tarragona per remoure els ciments de la literatura per aquests indrets.
Magí Sunyer posseeix una de les qualitats que més admiro en una persona de lletres. No és un novel·lista, ni un poeta, ni un assagista... És un escriptor, un creador amb idees que a cada moviment cerca el vehicle que més li convé a l’hora de transmetre-les. Això no vol dir que no hi hagi versos que ratllin l’excel·lència o que alguns dels seus contes no siguin memorables. Però en Magí és un creador constant i plural, que gaudeix amb la literatura, durant l’acte de la creació i, també, fent-la arribar als altres.
Aquest fet ha influït força en el bon desenvolupament de l’acte. L’autor ha començat amb una treballada història pròpia, anècdotes, situacions de partida, pecats de joventut, construint una trajectòria personal que s’ha vist il·lustrada pels textos que han anat llegint Marta Grau, Dolors Juanpere i Joan Pascual, sempre a l’altura de les circumstàncies. El resultat m’ha agradat força. Plantejant-se com una lectura pública, acaba esdevenint una mena d’homenatge a l’autor o autora convidats. A més a més, l’escenari, aquest petit però profitós teatre mòbil, atorga serietat a la literatura, la converteix en espectacle, potser culte, minoritari, però espectacle al capdavall.
Un fort aplaudiment ha coronat prop de dues hores agradables, de vegades sorprenents, i això li ho devem a la literatura de Magí Sunyer. Jo mentrestant, arribo a casa i, abans d’escriure aquesta crònica, pren del prestatge un dels seus llibres que més m’agraden, L’error bellíssim (La gent del llamp, 1993) per tornar a llegir aquells versos dels quals signaríem ara el seu sentit...

“T’has ajupit a la porta de ferro
del jardí obert que et rissava els cabells.
La pell i l’os t’han quedat senyalats
amb dos rebrecs: la marca i la sentida.
De què et sorprens? T’hi jugaves els dits
i els has perdut. Et queixes i rabies
de tant de mal que et ve de qui estimes
i ara veuràs com et cauen les ungles,
negres de mort. Te’n creixeran de noves
quan passi el temps, se’t desinfli la mà
i a l’embenat no hi deixi la ferida.
Ets molt capaç de tornar-hi amb l’esquerra.”

Sens dubte jo també tornaré a aquesta Trobada d’Escriptors del Camp de Tarragona que té lloc tres vegades a l’any. I pels comentaris i els rostres de la gent que hi tenia al voltant, em sembla que ells també. Mentrestant, la millor forma d’entretenir l’espera potser seria rellegir –o descobrir- llibres com La serp o Mar neta.


Nota no desitjable: M’assabento per la televisió que molt a prop del teatre ha hagut una tràgica explosió de gas que ha segat la vida d’una dona i de dos dels seus fills, que hi ha ferits molt greus. Poc es pot dir en aquests casos, però he pensat, un cop més, que la vida és tan fugaç com els capritxos d’un destí molt sovint cruel. No sé per als altres però, tal com jo ho veig, la literatura, l’escriptura, és, si més no, un d’aquells plaers que et fan sentir-te ple, un dels plaers que ens fa partícips d’altres realitats que sovint veiem com a complicades o incòmodes. Molt lluny d’això, la literatura, la bona literatura, ofereix una integritat de pensament que no sempre és senzilla de trobar.
Tot i que avui no hi ha paraules, la ment, ens els instants difícils, pensa en allò que la mou a la felicitat.