El cas d’H. P. Lovecraft

Els trons s’estenien per tota la sala, com si algú hagués posat a prova l’últim model de Dolby Surround. Mentrestant sentíem com una pluja intensa castigava el sostre del petit auditori de la Fundació La Caixa a Tarragona. Només la bona il·luminació impedia que els monstres trobessin les condicions perfectes per a manifestar-se. No era cap broma. Una setmana sencera de pluges fortes havia precedit la inauguració de les jornades “La mirada del monstre”, on els estudiosos més posats en la matèria, comandats per l’amic Víctor-Martínez Gil, un autèntic especialista, ens farien arribar les seves opinions sobre allò que pot significar el terror als inicis del segle XXI.
Víctor ens ha fet recentment el favor immens d’antologar els millors relats del gènere a Els altres móns de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg; Cercle de Lectors, 2004). Sens dubte, aquestes jornades a La Caixa tenen a veure amb la idea que expressava fa poc temps a Europa Press: “s’ha de demostrar que la literatura catalana sí es dóna al gènere fantàstic atès que en català se n’ha escrit molt i de qualitat”. Però en el plantejament de les conferències s’ha volgut anar més enllà. A més de les propostes de Magí Sunyer sobre la “Literatura de por i de terror en el paisatge tarragoní” o la taula rodona sobre el terror en la literatura actual, amb la presència de Josep Albanell, Antoni Munné-Jordà, Albert Sánchez Piñol i Víctor-Martínez Gil, hi podrem també assistir a xerrades sobre “El vampir literari” i “El doble com a monstre interior”, entre altres, o a la que avui impartia el professor de la UAB David Roas Deus sobre Lovecraft.
No es poden negar les dificultats a l’hora de parlar de monstres ara que la tecnologia és capaç de donar forma als nostres somnis més ocults. Això ens va fer assistir a la conferència inaugural, “Imatges de Lovecraft” amb una certa desconfiança que vam superar de seguida, davant els coneixements del professor Roas Deus i de la seva senzillesa no exempta d’apassionament en transmetre’ls.
Aquest vespre, entre trons, pluja i rialles, ha acabat sent un curiós exercici intel·lectual que de seguida m’ha recordat altres temps, quan el nom d’H. P. Lovecraft ens feia descobrir les llibreries de vell i les dificultats editorials dels anys de la Transició Política...

Havia sentit per primera vegada el nom de Lovecraft en un d’aquells passeigs adolescents amb el meu amic Manel Ruzafa. Ell cursava aleshores un batxiller que va desaparèixer de seguida i que et permetia arribar als estudis universitaris amb un destacat coneixement d’idiomes com el llatí i el grec –el passat, doncs!. Manel, sempre precoç i decidit, ja sabia que el seu destí era la història medieval, la qual cosa el feia centrar-se encara més en aquestes assignatures. Recordo especialment la lletra petita i atapeïda amb la qual era capaç d’omplir centenars de fitxes en octau, anant sovint molt més enllà del que exigien els professors per arribar a un excel·lent en la matèria. S’ha de dir que la seva afecció per la història era contagiosa i durant alguns anys vam compartir el somni d’arribar a historiadors de renom.
Però ara sé que el que més ens apropava era una voluntat de recerca que, en el meu cas, aviat es va estendre a la literatura. L’estudi de la història, i la joventut que professàvem amb orgull, ens va dur a la lectura dels clàssics del terror. S’estimàvem Walpole, Gautier, Wells i l’omnipresent Poe, però aquest últim mai no ens entusiasmava del tot. Els seus estremidors relats funcionaven sovint com un viatge al fons del més maligne de l’esperit humà, però mancava en tot allò els móns de fantasia que imaginaves amb l’estudi de la història medieval. Guerres, ciutats, personatges de llegenda; els nostres desigs de ficció quedaven més satisfets amb els quadres d’El Bosco que amb els d’El Greco, més amb els paisatges de l’escola holandesa que amb les ensucrades representacions pictòriques dels artistes de Cort i encaixos.
Alguna d’aquelles tardes de diumenge, quan repassàvem els esdeveniments de la setmana, Manel em va parlar de Lovecraft gràcies als comentaris d’un professor seu que n’era devot. Després d’allò, vam passar moltes hores mortes a les llibreries de vell en recerca d’antigues edicions de l’escriptor americà, publicades a Mèxic o a l’Argentina. Lovecraft, i els seus acòlits, ens havien fascinat des de la primera lectura. Al Manel sobretot per aquells monstres de nom impronunciable, a mi, pels paisatges d’ascendència gòtica i per un sentit primitiu del llenguatge literari que em feia gaudir especialment. Ara penso que la passió per Lovecraft, en detriment de Poe, venia de la possibilitat de viure aventures pròpies en aquells móns d’insomni. Mentrestant, Poe ens presentava móns personals, massa marcats pel personatge de la història narrada. Però de tot allò va néixer una passió per les llibreries de vell que encara conservo.
Un dia, passat el temps, vaig trobar en una llibreria la primera edició de Los mitos de Chtulhu, publicada per Alianza Editorial, on s’aplegaven relats i històries dels autors del cercle de Lovecraft que es convertirien en referents d’aquells anys de joventut, sobretot "Dies d'oci en el país del Yann", de Lord Dunsany, i "L’ombra sobre Ismouth", del mateix Lovecraft. A poc a poc, les editorials de l’Estat, però sobretot les catalanes, van anar publicant recopilacions d’aquestes obres. La recerca constant, l’alegria d’una troballa inesperada, l’emoció de les primeres lectures, van perdre el misteri dels inicis. Potser, no puc negar-ho, perquè vivíem anys decisius pel futur de l’Estat que ens obligaven a centrar-nos en una quotidianitat imprevisible.
Ara, però, ens toca gaudir d’aquest cicle i, per què no?, tornar una mica a aquells dies en què el terror encara no era una cursa tecnològica.