Al Balcó

Una setmana després d’arribar a Tarragona començo a tenir una mica de temps per parar atenció a la ciutat. M’havien explicat moltes coses sobre allò que em trobaria, positives i negatives, entusiastes i depriments, però ja fa molt que m’agrada explorar els espais des d’una mesurada equidistància que participa de la solitud i exclou els apriorismes. A més a més, les ciutats es viuen, però també es llegeixen, se somien, s’escolten. Sempre he elogiat el concepte de realitat borgià, amb la diversitat de mirades, d’experiències, de sensacions. El temps m’ha ajudat a incorporar a la vida real aquelles teories de les quals he presumit públicament.
Fet a ciutats com Barcelona, Girona o València, prou conegudes com per a triar el rumb més adequat, Tarragona reclama el meu esforç de nouvingut des de la diversitat. Una diversitat que m’ha fet dubtar aquest matí, quan he engegat un llarg recorregut que podia acabar a les drassanes del port, en alguna de les petites places de Ciutat Vella, cau de poetes vitalistes, o en un anar Rambla amunt i Rambla avall, abraçat per la calidesa que ofereix una tardor amable mentre escoltava l’aleteig dels coloms.
Lluny d’obeir aquesta lògica del descobriment, m’he vist colgat al Balcó de la Mediterrània, fixant els ulls en la immensitat del mar. Em penso que va ser ja el segon dia que algú em va sorprendre amb una recomanació no demanada: “Si has de viure a Tarragona, em va dir, no pots deixar d’anar cada dia al Balcó, mirar la mar i deixar que se t’eixampli el cor.” Aquest personatge no tenia notícia de la meva vocació de Cronista, potser per això em va deixar bocabadat amb la seva proposta d’un contingut sentimental, però també poètic.
Poc després, llegint els Fulls de dietari, d’en Bladé i Desumvila –personatge que mereix molt més que una referència-, m’assabento que tota aquesta història del Balcó ve d’en Rovira i Virgili, que era l’autor de Catalunya i Espanya qui escampava als quatre vents que no podia ser un tarragoní com cal qui no anava cada dia, tant en feia l’hora, a presentar els seus respectes a la blavor mediterrània. Ara sé que tornaré al Balcó, no sé pas si amb la freqüència que recomana en Bladé, però intueixo que la visió de la mar des d’aquest indret privilegiat al final de la Rambla es convertirà en una necessitat vital que m’obligarà a respondre a la seva crida.
Avui m’ha rebut una llum intensa, un sol massa frontal que converteix la mar en un territori de lluentors, aquesta unió de línies platejades discontinues, mirall i contrapunt d’un espai radiant. En un descans necessari davant tanta claredat, he dirigit la mirada cap a l’Arrabassada i més enllà, tot imaginant el castell de Tamarit a la llunyania, amb les seves cales de sorra batuda i els laberints marins que les ones trepanen a les roques. No sé si he sentit pau, si m’he deixat atrapar per la placidesa dels vaixells que entraven al port, però he pogut fer l’esbós d’aquest text una mica hipnòtic, atabalat per la sensació d’habitar una ciutat que domina la mar des de la seva alçada de propietària de les aigües.
Hi ha molts nuclis de població que poden presumir de mirar la mar com una extensió germana, però poques, com aquesta, acaben com un far que projecta la seva influència sobre l’horitzó incert. El Balcó ha merescut avui tota la meva atenció, i alguna cosa em diu que aquesta experiència es repetirà en el futur.