El llegat dels filisteus
Sempre hi ha teòrics que han proclamat la força de la realitat en la novel·la, fins i tot qui ha exigit que toqui de prop aquest temps fugaç que anomenem present. Però, al capdavall, la màxima que sempre funciona és aquella que obliga a l’excel·lència literària per a transcendir. La novel·la no és un problema de passat o de present sinó, més aviat, d’assolir o no el grau artístic necessari.
Dimarts passat vam tenir ocasió de viure a la llibreria La Capona, en aquesta milla feliç de la cultura que és el carrer Gasòmetre, la presentació de l’última novel·la de Margarida Aritzeta. Les petites golfes del local es van omplir de gom a gom –familiars, amics, escriptors- per escoltar les paraules del poeta i professor Joan Elies Adell, qui la va qualificar com a obra literària efectiva i engrescadora, i del ex-parlamentari de Eusko Alkartasuna Gorka Knorr, qui va apuntar una interessant paradoxa: potser la novel·la d’aquesta escriptora ens sigui més útil per a entendre el fets que alguns llibres pseudo-assagístics sobre el tema. 
El tema! És imprescindible parlar-ne. El llegat dels filisteus explora des de la ficció, sovint des de la metàfora, una realitat molt propera: l’entrevista del dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Lluís Carod-Rovira amb membres d’ETA a Perpinyà. Un tema polèmic, doncs, un tema que farà apropar-s’hi a molts des d’una certa curiositat morbosa.
Però Margarida Aritzeta, una esplèndida novel·lista que les particularitats de l’edició en català mantenen massa oculta, va més enllà d’aquesta anècdota: novel·litza, converteix en ficció, d’una manera tan atrevida com brillant, un petit retall de la nostra realitat més propera. I, com va dir Gorka Knorr, fa llum sobre un moment històric que acabarà sent més important d’allò que ara podem imaginar.
El “morbo” del comentari d’actualitat està servit, però sens dubte, El llegat dels filisteus, publicat per l’activa editorial Cossetània, a la nova -i atractiva!- col·lecció “Notes de color”, serà ben aviat una obra que quedarà per la seva ambició literària. Aquest i no un altre ha estat l’objectiu de l’autora, que confessava durant el sopar d’amics al restaurant Barquet la seva intenció primera: que la novel·la pugui ser llegida amb plaer per qualsevol lector, també per qui no hagi sentit mai parlar del “cas Carod”. Un desig que creiem aconseguit.
El cas d’H. P. Lovecraft
Els trons s’estenien per tota la sala, com si algú hagués posat a prova l’últim model de Dolby Surround. Mentrestant sentíem com una pluja intensa castigava el sostre del petit auditori de la Fundació La Caixa a Tarragona. Només la bona il·luminació impedia que els monstres trobessin les condicions perfectes per a manifestar-se. No era cap broma. Una setmana sencera de pluges fortes havia precedit la inauguració de les jornades “La mirada del monstre”, on els estudiosos més posats en la matèria, comandats per l’amic Víctor-Martínez Gil, un autèntic especialista, ens farien arribar les seves opinions sobre allò que pot significar el terror als inicis del segle XXI.
Víctor ens ha fet recentment el favor immens d’antologar els millors relats del gènere a Els altres móns de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg; Cercle de Lectors, 2004). Sens dubte, aquestes jornades a La Caixa tenen a veure amb la idea que expressava fa poc temps a Europa Press: “s’ha de demostrar que la literatura catalana sí es dóna al gènere fantàstic atès que en català se n’ha escrit molt i de qualitat”. Però en el plantejament de les conferències s’ha volgut anar més enllà. A més de les propostes de Magí Sunyer sobre la “Literatura de por i de terror en el paisatge tarragoní” o la taula rodona sobre el terror en la literatura actual, amb la presència de Josep Albanell, Antoni Munné-Jordà, Albert Sánchez Piñol i Víctor-Martínez Gil, hi podrem també assistir a xerrades sobre “El vampir literari” i “El doble com a monstre interior”, entre altres, o a la que avui impartia el professor de la UAB David Roas Deus sobre Lovecraft.
No es poden negar les dificultats a l’hora de parlar de monstres ara que la tecnologia és capaç de donar forma als nostres somnis més ocults. Això ens va fer assistir a la conferència inaugural, “Imatges de Lovecraft” amb una certa desconfiança que vam superar de seguida, davant els coneixements del professor Roas Deus i de la seva senzillesa no exempta d’apassionament en transmetre’ls.
Aquest vespre, entre trons, pluja i rialles, ha acabat sent un curiós exercici intel·lectual que de seguida m’ha recordat altres temps, quan el nom d’H. P. Lovecraft ens feia descobrir les llibreries de vell i les dificultats editorials dels anys de la Transició Política... 
Havia sentit per primera vegada el nom de Lovecraft en un d’aquells passeigs adolescents amb el meu amic Manel Ruzafa. Ell cursava aleshores un batxiller que va desaparèixer de seguida i que et permetia arribar als estudis universitaris amb un destacat coneixement d’idiomes com el llatí i el grec –el passat, doncs!. Manel, sempre precoç i decidit, ja sabia que el seu destí era la història medieval, la qual cosa el feia centrar-se encara més en aquestes assignatures. Recordo especialment la lletra petita i atapeïda amb la qual era capaç d’omplir centenars de fitxes en octau, anant sovint molt més enllà del que exigien els professors per arribar a un excel·lent en la matèria. S’ha de dir que la seva afecció per la història era contagiosa i durant alguns anys vam compartir el somni d’arribar a historiadors de renom.
Però ara sé que el que més ens apropava era una voluntat de recerca que, en el meu cas, aviat es va estendre a la literatura. L’estudi de la història, i la joventut que professàvem amb orgull, ens va dur a la lectura dels clàssics del terror. S’estimàvem Walpole, Gautier, Wells i l’omnipresent Poe, però aquest últim mai no ens entusiasmava del tot. Els seus estremidors relats funcionaven sovint com un viatge al fons del més maligne de l’esperit humà, però mancava en tot allò els móns de fantasia que imaginaves amb l’estudi de la història medieval. Guerres, ciutats, personatges de llegenda; els nostres desigs de ficció quedaven més satisfets amb els quadres d’El Bosco que amb els d’El Greco, més amb els paisatges de l’escola holandesa que amb les ensucrades representacions pictòriques dels artistes de Cort i encaixos.
Alguna d’aquelles tardes de diumenge, quan repassàvem els esdeveniments de la setmana, Manel em va parlar de Lovecraft gràcies als comentaris d’un professor seu que n’era devot. Després d’allò, vam passar moltes hores mortes a les llibreries de vell en recerca d’antigues edicions de l’escriptor americà, publicades a Mèxic o a l’Argentina. Lovecraft, i els seus acòlits, ens havien fascinat des de la primera lectura. Al Manel sobretot per aquells monstres de nom impronunciable, a mi, pels paisatges d’ascendència gòtica i per un sentit primitiu del llenguatge literari que em feia gaudir especialment. Ara penso que la passió per Lovecraft, en detriment de Poe, venia de la possibilitat de viure aventures pròpies en aquells móns d’insomni. Mentrestant, Poe ens presentava móns personals, massa marcats pel personatge de la història narrada. Però de tot allò va néixer una passió per les llibreries de vell que encara conservo.
Un dia, passat el temps, vaig trobar en una llibreria la primera edició de Los mitos de Chtulhu, publicada per Alianza Editorial, on s’aplegaven relats i històries dels autors del cercle de Lovecraft que es convertirien en referents d’aquells anys de joventut, sobretot "Dies d'oci en el país del Yann", de Lord Dunsany, i "L’ombra sobre Ismouth", del mateix Lovecraft. A poc a poc, les editorials de l’Estat, però sobretot les catalanes, van anar publicant recopilacions d’aquestes obres. La recerca constant, l’alegria d’una troballa inesperada, l’emoció de les primeres lectures, van perdre el misteri dels inicis. Potser, no puc negar-ho, perquè vivíem anys decisius pel futur de l’Estat que ens obligaven a centrar-nos en una quotidianitat imprevisible.
Ara, però, ens toca gaudir d’aquest cicle i, per què no?, tornar una mica a aquells dies en què el terror encara no era una cursa tecnològica.
Magí Sunyer
Nouvingut com sóc, recorro la Rambla fins el carrer Fortuny. És la referència que m’han donat per arribar al Teatre El Magatzem. El trobo de seguida. Només accedir a la sala veig amb satisfacció que l’autor ha aconseguit una bona entrada. Hi ha escriptors coneguts i força públic que sens dubte s’ha vist atret per la pluralitat d’en Magí. Parlo amb Jordi Tiñena de la seva última novetat, El mercant, publicada per Columna, i retrobo amics que fa temps no veia: la Montserrat Palau, el Joan Cavallé, l’Adam Manyé. Conec la Rosa Comes, que desplega la seva vitalitat entre els assistents. També hi ha els clàssics: l’Olga Xirinacs, el Xavier Amorós, el Josep-Anton Baixeras, però massa cercats per a una salutació ràpida. Em concentro en el teatre i algú m’explica que l’escenari d’aquest local d’avantguarda de Tarragona canvia segons les necessitats. Avui han col·locat diverses plataformes on se situaran els encarregats de recitar els seus textos. El resultat es gronxa entre les limitacions i l’atreviment.
Tot fa indicar que les coses sortiran bé i m’alegro per Magí, a qui vaig conèixer fa uns quants anys en aquells primers Encontres d’Escriptors dels Premis Octubre, quan era possible trobar-hi una representació gairebé al complet dels joves autors que més tard conformarien la generació dels 80. Aquelles correries van suposar un contacte que més tard es va veure refermat per les notícies i els llibres de La gent del llamp, l’editorial que van fer servir els joves escriptors de Tarragona per remoure els ciments de la literatura per aquests indrets.
Magí Sunyer posseeix una de les qualitats que més admiro en una persona de lletres. No és un novel·lista, ni un poeta, ni un assagista... És un escriptor, un creador amb idees que a cada moviment cerca el vehicle que més li convé a l’hora de transmetre-les. Això no vol dir que no hi hagi versos que ratllin l’excel·lència o que alguns dels seus contes no siguin memorables. Però en Magí és un creador constant i plural, que gaudeix amb la literatura, durant l’acte de la creació i, també, fent-la arribar als altres.
Aquest fet ha influït força en el bon desenvolupament de l’acte. L’autor ha començat amb una treballada història pròpia, anècdotes, situacions de partida, pecats de joventut, construint una trajectòria personal que s’ha vist il·lustrada pels textos que han anat llegint Marta Grau, Dolors Juanpere i Joan Pascual, sempre a l’altura de les circumstàncies. El resultat m’ha agradat força. Plantejant-se com una lectura pública, acaba esdevenint una mena d’homenatge a l’autor o autora convidats. A més a més, l’escenari, aquest petit però profitós teatre mòbil, atorga serietat a la literatura, la converteix en espectacle, potser culte, minoritari, però espectacle al capdavall.
Un fort aplaudiment ha coronat prop de dues hores agradables, de vegades sorprenents, i això li ho devem a la literatura de Magí Sunyer. Jo mentrestant, arribo a casa i, abans d’escriure aquesta crònica, pren del prestatge un dels seus llibres que més m’agraden, L’error bellíssim (La gent del llamp, 1993) per tornar a llegir aquells versos dels quals signaríem ara el seu sentit...
“T’has ajupit a la porta de ferro
del jardí obert que et rissava els cabells.
La pell i l’os t’han quedat senyalats
amb dos rebrecs: la marca i la sentida.
De què et sorprens? T’hi jugaves els dits
i els has perdut. Et queixes i rabies
de tant de mal que et ve de qui estimes
i ara veuràs com et cauen les ungles,
negres de mort. Te’n creixeran de noves
quan passi el temps, se’t desinfli la mà
i a l’embenat no hi deixi la ferida.
Ets molt capaç de tornar-hi amb l’esquerra.”
Sens dubte jo també tornaré a aquesta Trobada d’Escriptors del Camp de Tarragona que té lloc tres vegades a l’any. I pels comentaris i els rostres de la gent que hi tenia al voltant, em sembla que ells també. Mentrestant, la millor forma d’entretenir l’espera potser seria rellegir –o descobrir- llibres com La serp o Mar neta.
Nota no desitjable: M’assabento per la televisió que molt a prop del teatre ha hagut una tràgica explosió de gas que ha segat la vida d’una dona i de dos dels seus fills, que hi ha ferits molt greus. Poc es pot dir en aquests casos, però he pensat, un cop més, que la vida és tan fugaç com els capritxos d’un destí molt sovint cruel. No sé per als altres però, tal com jo ho veig, la literatura, l’escriptura, és, si més no, un d’aquells plaers que et fan sentir-te ple, un dels plaers que ens fa partícips d’altres realitats que sovint veiem com a complicades o incòmodes. Molt lluny d’això, la literatura, la bona literatura, ofereix una integritat de pensament que no sempre és senzilla de trobar.
Tot i que avui no hi ha paraules, la ment, ens els instants difícils, pensa en allò que la mou a la felicitat.
El Turquesa
El dia surt gairebé cobert, bufa un vent gèlid del nord i decideixo d’apropar-me al Balcó. La idea és descobrir si els núvols que es poden veure des del Parc de la Ciutat tenen la consistència que aparenten, si tindrem per fi una tempesta a viure des de la terrassa. Però aviat comprovo que la imatge fosca i atapeïda que podia contemplar des de casa s’hi desfà en blaus, que es tracta només d’unes quantes masses disperses al voltant d’una altra que cobreix parcialment el sol.
M’hi estic una estona analitzant claredats. Cap a Platja Llarga l’opacitat dels colors és més intensa, com si rebés una influència diferent. Pel contrari, si miro en direcció als molls predominen els blaus i una boirina tènue. Quan penso que li he tret tot el profit possible a la visió del mar des d’aquest mirador privilegiat de la Rambla, faig una última ullada a l’horitzó que em deixa clavat. Més enllà del vaixell de càrrega que creua la mitja distància, hi distingeixo uns raigs verticals de llum turquesa. L’espai entre els núvols deixa sens dubte unes quantes escletxes que filtren els colors i que donen com a resultat un turquesa puríssim.
Encara dret a la barana intento captar el color amb la petita càmera del mòbil, però la seva definició és insuficient. La transparència del turquesa que se m’ofereix ratlla la imatge mineral i deixa sobre el mar una intensitat fugaç. Se m’acut de revisar mentalment les possibilitats pictòriques de l’escena. Em plantejo el llenç des dels colors a l’oli, però arribo a la conclusió que li mancaria intensitat; d’altra banda dubto que l’acrílic assoleixi la necessària evanescència. Finalment imagino que només l’aquarel·la amb uns tocs de cera pot oferir aquesta qualitat lluminosa.
En arribar a casa em lliuro a l’experimentació més agosarada. Assajo diverses tècniques sense gaire fortuna. Em desespero a la recerca del turquesa que porto a la retina. Després de molts intents, veig amb pesar que només em serveix el primer esbós: un apunt insegur, inexacte, maldestre, però capaç de captivar el retall de memòria. Sovint la natura exigeix la frescor de la primera mirada, i l’art, per molt bones intencions que tinguis, sempre esdevé una mica artificiós.
Potser un altre dia trobi de nou el Turquesa puríssim i em llanci de nou a la recerca del fracàs!
Serà difícil oblidar aquella tarda llunyana dels anys 80 quan, amb motiu d’un congrés a la ciutat de Tarragona, vam visitar la casa d’en Vidal i Alcover, tot just davant la Seu. I no obstant això, el temps ha convertit la jornada en un petit garbuix de records inconnexos. Hi ha sobretot a la memòria la sortida al balcó per a contemplar immòbil la vista dels pinacles, contraforts i arcbotants gòtics de la Catedral, la casa atapeïda de llibres i la seva generositat intel·lectual, sempre prest al comentari capaç d’il·lustrar els moments en què la buidor semblava inevitable.
Aquell dia no era present la Maria Aurèlia Capmany, potser per les seves responsabilitats cíviques, sempre tan variades dins la seva fermesa d’actes i opinions. No va ser així, però, pocs anys després a Lleida, dins dels actes organitzats al voltant dels premis locals. Vam compartir taules rodones, àpats i passeigs per la ciutat, aclaparada aleshores per una intensa boira que espantava tothom menys els escriptors lleidatans. Eren jornades en què l’hivern ja havia fet presa de les terres planes del Segrià, batudes pel vent intens, i en Vidal i Alcover es lamentava d’haver agafat poca roba d’abric per a fer front a la seva inclemència. Malgrat tot, en Jaume i la Maria Aurèlia van recórrer amb la resta de convidats literaris els carrers de la ciutat, i vam poder intercanviar comentaris –els seus sempre incisius, clars, sorprenents- sobre la seva traducció de Proust, publicada a l’editorial Columna, una feina encara més dura que el temps lleidatà i que li havia costat bona part dels últims anys.
Però la raó primera d’aquestes línies, els fets que han engegat el record, és la celebració aquest any a Tarragona, dins els actes de “L’estació de les lletres”, de la Ruta Literària Maria Aurèlia Capmany. És coneguda l’afecció que l’escriptora sentia per la ciutat, una de les seves residències habituals, i com la va fer seva fins al punt d’acceptar fer-ne el pregó durant una de les primeres festes de Santa Tecla de la democràcia. Però lluny d’acabar aquí, la seva estima es va concretar en obres com L’altra ciutat, una novel·la que la pren com a escenari, i als seus dietaris.
Avui, conduïda per un sempre informat Magí Sunyer, hem començat la Ruta Maria Aurèlia Capmany al Portal del Roser i hem anat ancorant a diversos punts de Ciutat Vella. D’aquells carrers estant, l’autor, entre molts altres llibres, del poemari L’error bellíssim (1993), ens ha portat de la mà pels textos de l’escriptora que fan esment de Tarragona, sense oblidar en aquesta tria de lectures altres escrits en què autors com Bladé i Desumvila, Pere Anguera o el propi Vidal i Alcover, comentaven encontres o estones al costat de la Maria Aurèlia. Els passos, gens perduts, ens han menat des del Portal del Roser fins al Balcó del Mediterrani, sense oblidar l’Ajuntament, la Catedral o la Plaça dels Cabrits.
És sempre una tasca difícil treure a passejar la paraula, fer-la abandonar els llibres, que semblen el seu espai natural. Però aquesta dificultat s’ha vist aquesta vegada vençuda per la bona organització de l’esdeveniment, l’elecció dels textos i la calidesa de les veus que ens els feien arribar. I és que la paraula, tan afecta al silenci i el recolliment, també gaudeix quan es veu davant la llum i el diàleg, quan es transforma en vehicle de saviesa i memòria.
Una setmana després d’arribar a Tarragona començo a tenir una mica de temps per parar atenció a la ciutat. M’havien explicat moltes coses sobre allò que em trobaria, positives i negatives, entusiastes i depriments, però ja fa molt que m’agrada explorar els espais des d’una mesurada equidistància que participa de la solitud i exclou els apriorismes. A més a més, les ciutats es viuen, però també es llegeixen, se somien, s’escolten. Sempre he elogiat el concepte de realitat borgià, amb la diversitat de mirades, d’experiències, de sensacions. El temps m’ha ajudat a incorporar a la vida real aquelles teories de les quals he presumit públicament.
Fet a ciutats com Barcelona, Girona o València, prou conegudes com per a triar el rumb més adequat, Tarragona reclama el meu esforç de nouvingut des de la diversitat. Una diversitat que m’ha fet dubtar aquest matí, quan he engegat un llarg recorregut que podia acabar a les drassanes del port, en alguna de les petites places de Ciutat Vella, cau de poetes vitalistes, o en un anar Rambla amunt i Rambla avall, abraçat per la calidesa que ofereix una tardor amable mentre escoltava l’aleteig dels coloms.
Lluny d’obeir aquesta lògica del descobriment, m’he vist colgat al Balcó de la Mediterrània, fixant els ulls en la immensitat del mar. Em penso que va ser ja el segon dia que algú em va sorprendre amb una recomanació no demanada: “Si has de viure a Tarragona, em va dir, no pots deixar d’anar cada dia al Balcó, mirar la mar i deixar que se t’eixampli el cor.” Aquest personatge no tenia notícia de la meva vocació de Cronista, potser per això em va deixar bocabadat amb la seva proposta d’un contingut sentimental, però també poètic.
Poc després, llegint els Fulls de dietari, d’en Bladé i Desumvila –personatge que mereix molt més que una referència-, m’assabento que tota aquesta història del Balcó ve d’en Rovira i Virgili, que era l’autor de Catalunya i Espanya qui escampava als quatre vents que no podia ser un tarragoní com cal qui no anava cada dia, tant en feia l’hora, a presentar els seus respectes a la blavor mediterrània. Ara sé que tornaré al Balcó, no sé pas si amb la freqüència que recomana en Bladé, però intueixo que la visió de la mar des d’aquest indret privilegiat al final de la Rambla es convertirà en una necessitat vital que m’obligarà a respondre a la seva crida.
Avui m’ha rebut una llum intensa, un sol massa frontal que converteix la mar en un territori de lluentors, aquesta unió de línies platejades discontinues, mirall i contrapunt d’un espai radiant. En un descans necessari davant tanta claredat, he dirigit la mirada cap a l’Arrabassada i més enllà, tot imaginant el castell de Tamarit a la llunyania, amb les seves cales de sorra batuda i els laberints marins que les ones trepanen a les roques. No sé si he sentit pau, si m’he deixat atrapar per la placidesa dels vaixells que entraven al port, però he pogut fer l’esbós d’aquest text una mica hipnòtic, atabalat per la sensació d’habitar una ciutat que domina la mar des de la seva alçada de propietària de les aigües.
Hi ha molts nuclis de població que poden presumir de mirar la mar com una extensió germana, però poques, com aquesta, acaben com un far que projecta la seva influència sobre l’horitzó incert. El Balcó ha merescut avui tota la meva atenció, i alguna cosa em diu que aquesta experiència es repetirà en el futur.
