Terror al Cafè Musevm

En més d'una ocasió vaig sentir l'escriptor Joan Perucho queixar-se de la gran pèrdua que per a la literatura fantàstica significava la desaparició del sagrat. El sagrat, deia, amb els seus contraris, remou la sensació d'incertesa que assalta l'ésser humà als moments més foscos. Tot i aquestes paraules, es fa difícil creure que podem perdre les referències culturals i vitals que suposa el gènere fantàstic. El terror, els mites, l'angoixa davant el desconegut, continuen presents i encara són capaços d'inquietar-nos.
Els alumnes de l'Escola de Lletres de Tarragona, de la mà de la seva coordinadora, Coia Valls, i de la directora Lurdes Malgrat, es van proposar demostrar-nos la nit del passat divendres que el gènere continua viu. Ho van fer a l'excel·lent escenari del Cafè Musevm. Amb una ambientació de canelobres encesos, una estudiada escenografia i molt d'entusiasme, van dedicar als Contes de por la lectura que fan periòdicament en aquest escenari.
Així, acompanyats d'un so ambiental que resultava força adequat, membres de l'Escola com ara Pepa Àvila, Domingo Montlleó, Jordi Ribé, Conxita Jiménez, Lluís Fontdevila (llegint un text d'Adolf Iglesias), Juan Carlos Pulido o Ma. José Estorach van llegir els seus textos fins a completar una nit màgica.
Al final, ens va quedar la sensació que el gènere encara és viu i que noves generacions d'escriptors poden impulsar la seva permanència.

Ramiro J. Fotograf

Fa molts anys, quan acompanyava el meu pare en els seus viatges per tot l’Estat, vaig agafar la dèria de fotografiar cada església, col·legiata o catedral que sortia al nostre pas. Durant tota la meva joventut sospirava per estudiar Història Medieval, potser perquè amb el meu amic de l’ànima, Manel Russafa, ara catedràtic d’aquesta matèria, formàvem un tàndem d’entusiastes de l’època fosca, tot i que jo sempre gaudia més dels aspectes artístics que dels pròpiament històrics.
Per dur a terme aquesta tasca feia servir una càmera kodak que ara, en recordar-la, més aviat em sembla de l’edat del ferro, o anterior. Es fa difícil descriure-la a hores d’ara, però potser la millor definició és dir que aquell artefacte –també més gran d’allò raonable- no tenia res de res. Era disparar i a veure què sortia, amb l’afegitó que, és clar, no podies gaudir i espantar-te amb els resultats si abans no portaves el rodet a revelar. Per ser justos diré que sí portava un flash encastat dalt de la càmera, una caixa quadrada a la qual se li havia de canviar la bombeta cada cop que volies tenir una mica d’il·luminació extra.
En la inauguració de la botiga de fotografia de l’amic Ramiro J., parlàvem de tècniques noves, de programes informàtics, de les càmeres actuals, i em va assaltar sense remei la memòria d’aquells dies en què fer fotografies era una aventura sense xarxa. Més quan fa poc vaig trobar aquelles fotos en blanc i negre, sovint desenfocades, i em van fer una penosa impressió.
L’evolució, per aquells que som afeccionats a la fotografia, ha estat tan espectacular, que costa seguir la conversa amb un fotògraf professional. Ramiro, que ho és des de fa molts anys, té, a més a més, la virtut de la senzillesa. Ell fa fotos del món que li envolta, la seva ciutat, les festes, la gent, el paisatge, i sempre té aquell punt de qualitat que sovint manca als afeccionats. La seva és una vocació llargament meditada, i això es fa present a les fotografies que cerquen els motius per a una mirada diferent del nostre entorn immediat.
Ara Ramiro J. ha vist com es complia el seu somni de tenir un estudi i una botiga oberta al públic. Sens dubte li ajudarà a refermar la seva tasca i a que la seva obra més artística vagi sortint a la llum. L’enhorabona.

Ramiro J. Fotograf
(Estudi i revelats)
Av. Sant Salvador, 46
TARRAGONA

10 anys de Tinet: un canvi d’època

Fa algun temps, l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen va fer unes declaracions, si més no, sorprenents. Aclaparat pels mitjans de comunicació i per l’impacte social que encara tenen, en alguns àmbits dels USA, els intel·lectuals, Franzen s’havia retirat a allò que ell mateix qualificava com la seva torre d’ivori. Amb el pas del temps s’ha vist obligat a fer-se enrere.
Les raons són ben entenedores per a tot aquell que pari una mica d’atenció al món actual. L’escriptor va comprovar des del seu retir que no hi ha espècie més aïllada que el lector contemporani. Deixant de banda si són un exercit o només una petita legió, els lectors són una espècie solitària amb escassa representació en el món actual. Franzen va pensar que només si ell exercia la seva funció d’enllaç podia reunir i fer avançar la comunitat dels seus lectors. Va tornar al món, va abandonar la seva torre d’ivori, va fer de nou presentacions, rodes de premsa, encontres, lectures...
L’anècdota ens pot servir com a preàmbul a aquesta celebració dels 10 anys de Tinet. Sobretot perquè la importància de la xarxa des del punt de vista del món de la cultura és enorme. Gràcies a Internet, la comunitat cultural té un lloc d’encontre de gran utilitat i significació. La xarxa permet un contacte directe entre escriptors i lectors, però també és un vehicle per a fotògrafs, pintors, il·lustradors, estudiosos.
La importància d’empreses tan ambicioses com Tinet tenen aquest element afegit, són el centre de reunió, el casino, la tertúlia, la sala d’exposicions, l’aparador d’idees d’un món que s’ha fet complex, molts diuen que difícil, però potser perquè no han sabut encara exprimir-ne les seves possibilitats.
Tinet ha passat deu anys servint els particulars, el món de les comunicacions i l’ansietat de coneixement que molts portem a dins. Deu anys que es van celebrar com calia al pati de la Diputació de Tarragona amb un llibre commemoratiu a càrrec de Cinta S. Bellmunt –que la imatge no ens faci perdre la impressió escrita!- i amb recordatoris necessaris, com ara el de la veterana tinetaire Rosa Casas, la Jaka. També amb noves iniciatives, com ara els blocs a la carta o la possibilitat de pàgines web àgils, gairebé immediates.
Si el món de la lletra impresa marcarà una fita en la cultura del segle XX, el segle que comença ja anuncia que les dues disciplines, la lletra impresa, la lletra en imatge, s’hauran d’ajudar, influir, prendre consciència –encara- de la importància de la seva aliança. Al capdavall, la lletra! Tal i com va dir un dia llunyà dels 80 l’escriptor Umberto Eco: “No entenc els escriptors que lamenten l’aparició d’Internet. Que potser la paraula no hi té un paper fonamental?”
Celebrem, doncs, l’escriptura. Triem el vehicle que volem per a ella. Deixe’m que el lector/internauta interpreti les paraules.

(A les fotografies: Jonathan Franzen, Cinta S. Bellmunt i Umberto Eco)

Montserrat Abelló, els límits de la poesia

La poesia, i potser la pintura, són les disciplines artístiques més properes a un dels somnis recurrents de l’ésser humà. És possible aturar la memòria, congelar el temps i, alhora, assolir aquest grau de suggeriment que es confon amb els marges del tangible? La resposta la té sovint un bon poema, un d’aquests en què l’essència de les paraules queda al descobert després del treball intens que només es pot dur a terme a través de l’experiència –de la vida i dels llibres: o potser són la mateixa cosa?
Avui, mentre pujava pel Passeig de Sant Antoni, amb un ull a l’asfalt i l’altre a la línia de l’horitzó de la façana marítima, recordava les intenses lectures de Silvia Plath durant un viatge de primavera a Santiago. Eren lectures de joventut, aquells Arbres d’hivern en el volum gran però agradable al tacte dels Llibres del Mall. Van servir, però, per tancar tota una època dedicada a la poesia en llengua anglesa. Ara bé, des de la passió devoradora de la joventut, descuidàvem molt aspectes que s’haurien de tenir presents. A qui llegíem quan ens amaràvem de l’estètica de la poeta nord-americana?
L’artífex de la traducció literària, i potser sigui un dels seus mèrits, es torna sovint invisible al lector. Però recórrer les pàgines de Silvia Plath en català, com ara les d’Adrienne Rich, Dylan Thomas o E. M. Forster –d’aquell alliberador Maurice-, i no pensar en Montserrat Abelló seria una injustícia imperdonable.
En el cas de l’escriptora catalana, s’ha de dir que la seva obra poètica ha compensat en part aquesta tasca invisible de la traducció. Després de l’inicial Vida diària (1963), l’Abelló s’ha mantingut fidel a la seva cita amb la poesia; ben cert que sense gaire pressa, deixant que el temps actuï també de cisell implacable.
El resultat són uns quants volums reunits al llibre Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Barcelona, Proa, 2002), amb poemes precisos, intensos, on l’ofici es mostra capaç de seguir l’altura dels pensaments. Però, tot i la seva edat, l’Abelló ha volgut seguir mantenint aquesta cita amb la poesia. El resultat són noves traduccions i un llibre publicat a l’editorial valenciana, dirigida per Vicent Berenguer, Edicions de la Guerra, -que ara fa vint anys d’impecable trajectòria-: Memòria de tu i de mi (2006).
La presentació d’aquest títol, autèntica celebració del miracle de viure, ha reunit a la sala d’actes del Museu d’Art Modern una bona part del món literari i artístic tarragoní, i també alguns polítics i lectors capaços de vibrar amb la poesia. L’escenari del carrer Santa Anna, envoltant de restes romanes i medievals semblava adient a l’obra d’arrels clàssics de l’escriptora. I l’acte no ha decebut. Tant l’anàlisi acurat de Margarida Aritzeta -que ha destacat la transparència, la voluntat de ser en la natura, la potència de les metàfores i la mirada poètica de Montserrat Abelló- com els comentaris i la lectura dels textos a càrrec d’Adam Manyé, amb veu segura i temperada, ens han fet passar una estona d’enorme emotivitat.
Però la temperatura ha pujat molts graus quan la pròpia Montserrat Abelló, 89 anys de saviesa poètica ha llegit el seu poema “M’he anat perdent”...

“M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.”


Per a una altra memòria queda la segona part de la nit. Un sopar ple de paraules i amistat, amb una Abelló amable i participativa, amb el desig, encara, de mantenir-se al dia de la literatura catalana recent. Nosaltres esperem encara altres llibres que ens portin de nou als límits de la paraula.

(A les fotografies, Montserrat Abelló amb Adam Manyé i Margarida Aritzeta.)

El llegat dels filisteus

Sempre hi ha teòrics que han proclamat la força de la realitat en la novel·la, fins i tot qui ha exigit que toqui de prop aquest temps fugaç que anomenem present. Però, al capdavall, la màxima que sempre funciona és aquella que obliga a l’excel·lència literària per a transcendir. La novel·la no és un problema de passat o de present sinó, més aviat, d’assolir o no el grau artístic necessari.
Dimarts passat vam tenir ocasió de viure a la llibreria La Capona, en aquesta milla feliç de la cultura que és el carrer Gasòmetre, la presentació de l’última novel·la de Margarida Aritzeta. Les petites golfes del local es van omplir de gom a gom –familiars, amics, escriptors- per escoltar les paraules del poeta i professor Joan Elies Adell, qui la va qualificar com a obra literària efectiva i engrescadora, i del ex-parlamentari de Eusko Alkartasuna Gorka Knorr, qui va apuntar una interessant paradoxa: potser la novel·la d’aquesta escriptora ens sigui més útil per a entendre el fets que alguns llibres pseudo-assagístics sobre el tema.
El tema! És imprescindible parlar-ne. El llegat dels filisteus explora des de la ficció, sovint des de la metàfora, una realitat molt propera: l’entrevista del dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Lluís Carod-Rovira amb membres d’ETA a Perpinyà. Un tema polèmic, doncs, un tema que farà apropar-s’hi a molts des d’una certa curiositat morbosa.
Però Margarida Aritzeta, una esplèndida novel·lista que les particularitats de l’edició en català mantenen massa oculta, va més enllà d’aquesta anècdota: novel·litza, converteix en ficció, d’una manera tan atrevida com brillant, un petit retall de la nostra realitat més propera. I, com va dir Gorka Knorr, fa llum sobre un moment històric que acabarà sent més important d’allò que ara podem imaginar.
El “morbo” del comentari d’actualitat està servit, però sens dubte, El llegat dels filisteus, publicat per l’activa editorial Cossetània, a la nova -i atractiva!- col·lecció “Notes de color”, serà ben aviat una obra que quedarà per la seva ambició literària. Aquest i no un altre ha estat l’objectiu de l’autora, que confessava durant el sopar d’amics al restaurant Barquet la seva intenció primera: que la novel·la pugui ser llegida amb plaer per qualsevol lector, també per qui no hagi sentit mai parlar del “cas Carod”. Un desig que creiem aconseguit.

El cas d’H. P. Lovecraft

Els trons s’estenien per tota la sala, com si algú hagués posat a prova l’últim model de Dolby Surround. Mentrestant sentíem com una pluja intensa castigava el sostre del petit auditori de la Fundació La Caixa a Tarragona. Només la bona il·luminació impedia que els monstres trobessin les condicions perfectes per a manifestar-se. No era cap broma. Una setmana sencera de pluges fortes havia precedit la inauguració de les jornades “La mirada del monstre”, on els estudiosos més posats en la matèria, comandats per l’amic Víctor-Martínez Gil, un autèntic especialista, ens farien arribar les seves opinions sobre allò que pot significar el terror als inicis del segle XXI.
Víctor ens ha fet recentment el favor immens d’antologar els millors relats del gènere a Els altres móns de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg; Cercle de Lectors, 2004). Sens dubte, aquestes jornades a La Caixa tenen a veure amb la idea que expressava fa poc temps a Europa Press: “s’ha de demostrar que la literatura catalana sí es dóna al gènere fantàstic atès que en català se n’ha escrit molt i de qualitat”. Però en el plantejament de les conferències s’ha volgut anar més enllà. A més de les propostes de Magí Sunyer sobre la “Literatura de por i de terror en el paisatge tarragoní” o la taula rodona sobre el terror en la literatura actual, amb la presència de Josep Albanell, Antoni Munné-Jordà, Albert Sánchez Piñol i Víctor-Martínez Gil, hi podrem també assistir a xerrades sobre “El vampir literari” i “El doble com a monstre interior”, entre altres, o a la que avui impartia el professor de la UAB David Roas Deus sobre Lovecraft.
No es poden negar les dificultats a l’hora de parlar de monstres ara que la tecnologia és capaç de donar forma als nostres somnis més ocults. Això ens va fer assistir a la conferència inaugural, “Imatges de Lovecraft” amb una certa desconfiança que vam superar de seguida, davant els coneixements del professor Roas Deus i de la seva senzillesa no exempta d’apassionament en transmetre’ls.
Aquest vespre, entre trons, pluja i rialles, ha acabat sent un curiós exercici intel·lectual que de seguida m’ha recordat altres temps, quan el nom d’H. P. Lovecraft ens feia descobrir les llibreries de vell i les dificultats editorials dels anys de la Transició Política...

Havia sentit per primera vegada el nom de Lovecraft en un d’aquells passeigs adolescents amb el meu amic Manel Ruzafa. Ell cursava aleshores un batxiller que va desaparèixer de seguida i que et permetia arribar als estudis universitaris amb un destacat coneixement d’idiomes com el llatí i el grec –el passat, doncs!. Manel, sempre precoç i decidit, ja sabia que el seu destí era la història medieval, la qual cosa el feia centrar-se encara més en aquestes assignatures. Recordo especialment la lletra petita i atapeïda amb la qual era capaç d’omplir centenars de fitxes en octau, anant sovint molt més enllà del que exigien els professors per arribar a un excel·lent en la matèria. S’ha de dir que la seva afecció per la història era contagiosa i durant alguns anys vam compartir el somni d’arribar a historiadors de renom.
Però ara sé que el que més ens apropava era una voluntat de recerca que, en el meu cas, aviat es va estendre a la literatura. L’estudi de la història, i la joventut que professàvem amb orgull, ens va dur a la lectura dels clàssics del terror. S’estimàvem Walpole, Gautier, Wells i l’omnipresent Poe, però aquest últim mai no ens entusiasmava del tot. Els seus estremidors relats funcionaven sovint com un viatge al fons del més maligne de l’esperit humà, però mancava en tot allò els móns de fantasia que imaginaves amb l’estudi de la història medieval. Guerres, ciutats, personatges de llegenda; els nostres desigs de ficció quedaven més satisfets amb els quadres d’El Bosco que amb els d’El Greco, més amb els paisatges de l’escola holandesa que amb les ensucrades representacions pictòriques dels artistes de Cort i encaixos.
Alguna d’aquelles tardes de diumenge, quan repassàvem els esdeveniments de la setmana, Manel em va parlar de Lovecraft gràcies als comentaris d’un professor seu que n’era devot. Després d’allò, vam passar moltes hores mortes a les llibreries de vell en recerca d’antigues edicions de l’escriptor americà, publicades a Mèxic o a l’Argentina. Lovecraft, i els seus acòlits, ens havien fascinat des de la primera lectura. Al Manel sobretot per aquells monstres de nom impronunciable, a mi, pels paisatges d’ascendència gòtica i per un sentit primitiu del llenguatge literari que em feia gaudir especialment. Ara penso que la passió per Lovecraft, en detriment de Poe, venia de la possibilitat de viure aventures pròpies en aquells móns d’insomni. Mentrestant, Poe ens presentava móns personals, massa marcats pel personatge de la història narrada. Però de tot allò va néixer una passió per les llibreries de vell que encara conservo.
Un dia, passat el temps, vaig trobar en una llibreria la primera edició de Los mitos de Chtulhu, publicada per Alianza Editorial, on s’aplegaven relats i històries dels autors del cercle de Lovecraft que es convertirien en referents d’aquells anys de joventut, sobretot "Dies d'oci en el país del Yann", de Lord Dunsany, i "L’ombra sobre Ismouth", del mateix Lovecraft. A poc a poc, les editorials de l’Estat, però sobretot les catalanes, van anar publicant recopilacions d’aquestes obres. La recerca constant, l’alegria d’una troballa inesperada, l’emoció de les primeres lectures, van perdre el misteri dels inicis. Potser, no puc negar-ho, perquè vivíem anys decisius pel futur de l’Estat que ens obligaven a centrar-nos en una quotidianitat imprevisible.
Ara, però, ens toca gaudir d’aquest cicle i, per què no?, tornar una mica a aquells dies en què el terror encara no era una cursa tecnològica.

Magí Sunyer

Nouvingut com sóc, recorro la Rambla fins el carrer Fortuny. És la referència que m’han donat per arribar al Teatre El Magatzem. El trobo de seguida. Només accedir a la sala veig amb satisfacció que l’autor ha aconseguit una bona entrada. Hi ha escriptors coneguts i força públic que sens dubte s’ha vist atret per la pluralitat d’en Magí. Parlo amb Jordi Tiñena de la seva última novetat, El mercant, publicada per Columna, i retrobo amics que fa temps no veia: la Montserrat Palau, el Joan Cavallé, l’Adam Manyé. Conec la Rosa Comes, que desplega la seva vitalitat entre els assistents. També hi ha els clàssics: l’Olga Xirinacs, el Xavier Amorós, el Josep-Anton Baixeras, però massa cercats per a una salutació ràpida. Em concentro en el teatre i algú m’explica que l’escenari d’aquest local d’avantguarda de Tarragona canvia segons les necessitats. Avui han col·locat diverses plataformes on se situaran els encarregats de recitar els seus textos. El resultat es gronxa entre les limitacions i l’atreviment.
Tot fa indicar que les coses sortiran bé i m’alegro per Magí, a qui vaig conèixer fa uns quants anys en aquells primers Encontres d’Escriptors dels Premis Octubre, quan era possible trobar-hi una representació gairebé al complet dels joves autors que més tard conformarien la generació dels 80. Aquelles correries van suposar un contacte que més tard es va veure refermat per les notícies i els llibres de La gent del llamp, l’editorial que van fer servir els joves escriptors de Tarragona per remoure els ciments de la literatura per aquests indrets.
Magí Sunyer posseeix una de les qualitats que més admiro en una persona de lletres. No és un novel·lista, ni un poeta, ni un assagista... És un escriptor, un creador amb idees que a cada moviment cerca el vehicle que més li convé a l’hora de transmetre-les. Això no vol dir que no hi hagi versos que ratllin l’excel·lència o que alguns dels seus contes no siguin memorables. Però en Magí és un creador constant i plural, que gaudeix amb la literatura, durant l’acte de la creació i, també, fent-la arribar als altres.
Aquest fet ha influït força en el bon desenvolupament de l’acte. L’autor ha començat amb una treballada història pròpia, anècdotes, situacions de partida, pecats de joventut, construint una trajectòria personal que s’ha vist il·lustrada pels textos que han anat llegint Marta Grau, Dolors Juanpere i Joan Pascual, sempre a l’altura de les circumstàncies. El resultat m’ha agradat força. Plantejant-se com una lectura pública, acaba esdevenint una mena d’homenatge a l’autor o autora convidats. A més a més, l’escenari, aquest petit però profitós teatre mòbil, atorga serietat a la literatura, la converteix en espectacle, potser culte, minoritari, però espectacle al capdavall.
Un fort aplaudiment ha coronat prop de dues hores agradables, de vegades sorprenents, i això li ho devem a la literatura de Magí Sunyer. Jo mentrestant, arribo a casa i, abans d’escriure aquesta crònica, pren del prestatge un dels seus llibres que més m’agraden, L’error bellíssim (La gent del llamp, 1993) per tornar a llegir aquells versos dels quals signaríem ara el seu sentit...

“T’has ajupit a la porta de ferro
del jardí obert que et rissava els cabells.
La pell i l’os t’han quedat senyalats
amb dos rebrecs: la marca i la sentida.
De què et sorprens? T’hi jugaves els dits
i els has perdut. Et queixes i rabies
de tant de mal que et ve de qui estimes
i ara veuràs com et cauen les ungles,
negres de mort. Te’n creixeran de noves
quan passi el temps, se’t desinfli la mà
i a l’embenat no hi deixi la ferida.
Ets molt capaç de tornar-hi amb l’esquerra.”

Sens dubte jo també tornaré a aquesta Trobada d’Escriptors del Camp de Tarragona que té lloc tres vegades a l’any. I pels comentaris i els rostres de la gent que hi tenia al voltant, em sembla que ells també. Mentrestant, la millor forma d’entretenir l’espera potser seria rellegir –o descobrir- llibres com La serp o Mar neta.


Nota no desitjable: M’assabento per la televisió que molt a prop del teatre ha hagut una tràgica explosió de gas que ha segat la vida d’una dona i de dos dels seus fills, que hi ha ferits molt greus. Poc es pot dir en aquests casos, però he pensat, un cop més, que la vida és tan fugaç com els capritxos d’un destí molt sovint cruel. No sé per als altres però, tal com jo ho veig, la literatura, l’escriptura, és, si més no, un d’aquells plaers que et fan sentir-te ple, un dels plaers que ens fa partícips d’altres realitats que sovint veiem com a complicades o incòmodes. Molt lluny d’això, la literatura, la bona literatura, ofereix una integritat de pensament que no sempre és senzilla de trobar.
Tot i que avui no hi ha paraules, la ment, ens els instants difícils, pensa en allò que la mou a la felicitat.