divendres, de març 24, 2006

Montserrat Abelló, els límits de la poesia


La poesia, i potser la pintura, són les disciplines artístiques més properes a un dels somnis recurrents de l’ésser humà. És possible aturar la memòria, congelar el temps i, alhora, assolir aquest grau de suggeriment que es confon amb els marges del tangible? La resposta la té sovint un bon poema, un d’aquests en què l’essència de les paraules queda al descobert després del treball intens que només es pot dur a terme a través de l’experiència –de la vida i dels llibres: o potser són la mateixa cosa?
Avui, mentre pujava pel Passeig de Sant Antoni, amb un ull a l’asfalt i l’altre a la línia de l’horitzó de la façana marítima, recordava les intenses lectures de Silvia Plath durant un viatge de primavera a Santiago. Eren lectures de joventut, aquells Arbres d’hivern en el volum gran però agradable al tacte dels Llibres del Mall. Van servir, però, per tancar tota una època dedicada a la poesia en llengua anglesa. Ara bé, des de la passió devoradora de la joventut, descuidàvem molt aspectes que s’haurien de tenir presents. A qui llegíem quan ens amaràvem de l’estètica de la poeta nord-americana?
L’artífex de la traducció literària, i potser sigui un dels seus mèrits, es torna sovint invisible al lector. Però recórrer les pàgines de Silvia Plath en català, com ara les d’Adrienne Rich, Dylan Thomas o E. M. Forster –d’aquell alliberador Maurice-, i no pensar en Montserrat Abelló seria una injustícia imperdonable.
En el cas de l’escriptora catalana, s’ha de dir que la seva obra poètica ha compensat en part aquesta tasca invisible de la traducció. Després de l’inicial Vida diària (1963), l’Abelló s’ha mantingut fidel a la seva cita amb la poesia; ben cert que sense gaire pressa, deixant que el temps actuï també de cisell implacable.
El resultat són uns quants volums reunits al llibre Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Barcelona, Proa, 2002), amb poemes precisos, intensos, on l’ofici es mostra capaç de seguir l’altura dels pensaments. Però, tot i la seva edat, l’Abelló ha volgut seguir mantenint aquesta cita amb la poesia. El resultat són noves traduccions i un llibre publicat a l’editorial valenciana, dirigida per Vicent Berenguer, Edicions de la Guerra, -que ara fa vint anys d’impecable trajectòria-: Memòria de tu i de mi (2006).
La presentació d’aquest títol, autèntica celebració del miracle de viure, ha reunit a la sala d’actes del Museu d’Art Modern una bona part del món literari i artístic tarragoní, i també alguns polítics i lectors capaços de vibrar amb la poesia. L’escenari del carrer Santa Anna, envoltant de restes romanes i medievals semblava adient a l’obra d’arrels clàssics de l’escriptora. I l’acte no ha decebut. Tant l’anàlisi acurat de Margarida Aritzeta -que ha destacat la transparència, la voluntat de ser en la natura, la potència de les metàfores i la mirada poètica de Montserrat Abelló- com els comentaris i la lectura dels textos a càrrec d’Adam Manyé, amb veu segura i temperada, ens han fet passar una estona d’enorme emotivitat.
Però la temperatura ha pujat molts graus quan la pròpia Montserrat Abelló, 89 anys de saviesa poètica ha llegit el seu poema “M’he anat perdent”...

“M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.”


Per a una altra memòria queda la segona part de la nit. Un sopar ple de paraules i amistat, amb una Abelló amable i participativa, amb el desig, encara, de mantenir-se al dia de la literatura catalana recent. Nosaltres esperem encara altres llibres que ens portin de nou als límits de la paraula.

(A les fotografies, Montserrat Abelló amb Adam Manyé i Margarida Aritzeta.)

6 Comments:

Anonymous jaka said...

Un magnífic post, com es nota que ets escriptor !!!

dissabte, de març 25, 2006 11:33:00 a. m.  
Anonymous arular said...

tanmateix, fa poc vaig llegir la seva poesia completa (editada per proa) i em va caure de les mans, no hi puc fer més... amb tots els respectes, em va semblar una poesia típica, tòpica, intranscendent, embafada de paraules buides. potser m'equivoco, és clar.

divendres, de març 31, 2006 4:53:00 p. m.  
Blogger El Cronista said...

Benvolgut Arular: He llegit el teu comentari i vagi per davant que respecto la teva opinió. Se m'acut, però, que, després de considerar una lectura actual, personal, marcada pels nostres paràmetres particulars, és bo fer-ne una lectura que situï en el temps cada autor. L'Abelló s'ha de situar dins d'una generació de la qual queden pocs representants i que té una idea de la poesia que potser ara ens queda una mica fora de temps.
No obstant això, crec que la seva aportació té encerts i clarobscurs. És clar que ens podem sentir més propers d'autors més actuals, però aquesta poeta fa servir el llenguatge amb una mirada que aspira a treure a la llum els seus significats primigenis. Trobo que aquest ús de la paraula pot ser positiu avui en dia. Una altra cosa a discutir seria la creació del poema, on crec sincerament que l'obra de l'Abelló té encerts notables al costat de llacunes que potser sobtin el lector actual.
D'altra banda, jo reivindicaria especialment la seva tasca com a traductora.
S'ha de dir, però, que cadascú ha de fer la seva lectura, i és aquesta al capdavall la que ens serveix. És la grandesa de la literatura i l'hem d'aprofitar al límit.
Una abraçada.

divendres, de març 31, 2006 5:41:00 p. m.  
Anonymous júlia said...

Fa poc vaig parlar al meu blog d'aquesta autora, felicitats per l'article.

dijous, de maig 04, 2006 10:32:00 a. m.  
Anonymous júlia said...

Per cert, si ja tota la literatura és subjectiva i els nostres gustos responen a temperament, època vital i fins i tot modes, en poesia aquest subjectivisme encara és més fort. Empassar-se una obra completa de cop pot tenir aquests problemes, penso que els poemes s'han de llegir d'un en un, fins i tot depèn de qui els llegeix, que ens agradin o no. Malgrat que hi ha poemes que m'agraden més que altres -actualment, no sé com els 'entendré' d'aquí uns anys, tots canviem- crec que l'obra d'Abelló és molt important i ben feta i que ha patit del silenci que marca moltes autores literàries, dones, sobretot poetes, encara que també filòsofes i novel·listes. Autors de molta menys volada són més coneguts i 'populars'. A més, per reconèixer el mèrit literari de vegades no fa falta que el que llegim ens acabi de convèncer, jo -defecte gran- m'avorreixo amb Proust i no he llegit tot el Quixot, però no per això deixo d'admetre que la literatura que esmento té un pes.

dijous, de maig 04, 2006 10:41:00 a. m.  
Anonymous Anònim said...

La millor informació essencial és això, que té tractar de fer molt bé sobre que el cos de les persones sense llar i de la seva mà. Estic tan entusiasmat sobre això, després de llegir aquest articles útils escrit les seves opinions i també que és tan atractiu per fer alguna cosa per aquells

dissabte, de febrer 16, 2013 5:15:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home